Aquestes són algunes de les innovacions introduïdes per Paul Vieillard. Fins aleshores, les figures es mantenien a prop de la pantalla per obtenir una ombra clara. Paul Vieillard, però, va preferir mantenir-los a una certa distància de la pantalla (com feien alguns manipuladors d’ombres holandesos) per tal d’obtenir una imatge més gran. Per això va centrar la seva recerca en les làmpades i va descobrir que eren les bombetes de 12 volts i 8 amperes les que millor responien a les necessitats d’aquest experiment. La seva configuració era així: les ombres estaven a uns 25 centímetres de la pantalla, una mica més lluny hi havia els decorats i, finalment, a una distància de 2 metres, la ‘il·luminació. Això incloïa diverses fonts de llum diferents, una de les quals proporcionava la il·luminació principal, les altres proporcionaven llum addicional. Cadascun d’aquests llums va il·luminar una part diferent de l’escena on les ombres agafaven vida. En apagar-ne una, podia substituir l’il·luminat d’aquest feix de llum per un altre titella i el públic no se n’adonava.

Un cop havia pres la decisió de manipular les ombres a una certa distància de la pantalla, va poder, per tant, allunyar-les així com acostar-les, i així fer-les jugar a diferents distàncies les unes de les altres. A més, ara era possible projectar titelles en tres dimensions (i ja no planes) que es podien orientar en totes direccions.

Gràcies a una presentació extremadament enginyosa, va treure, com per art de màgia, tot un grup de ballarines a la pantalla.

Per a això va crear ombres blanques: va agafar un cartró, la projecció del qual cobria tota la pantalla i va retallar quatre ballarines. Amb una simple projecció de llum, vam veure com apareixien ballarines a la pantalla en blanc sobre fons negre. Després, amb una segona font de llum, vam treure vuit ballarines, i gràcies a l’encesa d’un tercer llum, n’hi havia dotze a l’escenari… i així successivament. Així podria fer aparèixer ballets sencers a la pantalla. Quan tots els llums estaven col·locats a distàncies iguals d’ell, els ballarins eren de la mateixa mida; acostar un dels fanals feia la impressió que els ballarins anaven creixent i, a més, semblaven avançar, mentre que n’hi havia prou amb allunyar-ne un llum perquè semblés, al contrari, que quatre de les dotze ballarines retrocedien.

Per animar els seus ballarins, Vieillard va retallar el mateix personatge en dos fulls de cartolina. A la primera una cama apuntava cap a terra, mentre que a la segona la ballarina aixecava una cama en l’aire. En cobrir la cama aixecada i l’altra al seu torn, va obtenir un efecte de pas de ball. Aquest efecte, juntament amb l’acompanyament musical, van ajudar a donar al públic la il·lusió que assistia a un espectacle grandiós.

Amb l’excepció dels seus ballarins, els titelles de Paul Vieillard tenien relativament pocs mecanismes. Va obtenir efectes music-hall enganxant un cilindre de plexiglàs de diferents colors a cada llum. En girar el cilindre, els colors variaven.

El 1910, Paul Vieillard i el seu Teatre Negre i Blanc van oferir la seva primera actuació. També va participar en dues pel·lícules: l’Histoire, de Masson, i Voilà Montmartre, de Rasimi, en què va introduir seqüències del Gran Premi Caran d’Ache.

Vieillard va contribuir molt al desenvolupament tècnic del teatre d’ombres.

“Ombres et silhouettes”. Hetty Paërl, Jack Botermans, Pieter van Delft. Editorial Chêne Hachette